TRANSVERSALITAT I GESTIÓ LOCAL

En una societat com l’actual les administracions públiques, sobretot de caràcter local, han d’assumir la necessitat de donar resposta a demandes i necessitats socials cada cop més complexes i sectorialitzades. En altres paraules; han de gestionar els efectes locals de l’era global. Les agendes locals s’han fet més complexes i és evident que cal adaptar els models de gestió a les noves realitats dels municipis. Als nostres pobles i a les nostres ciutats els valors i les pautes culturals s’han modificat, la sostenibilitat ambiental ha pres una rellevància cabdal, les polítiques de serveis personals són més complexes i específiques i la gestió del territori ha de tenir en compte elements que abans no es consideraven prioritaris, amb l’augment de tasques i complexitat en la gestió que això suposa.

Tot aquest seguit de canvis, ràpids i constants, han modificat les realitats locals i és evident que el model clàssic d’organització dels ajuntaments ja no és suficient per fer front als reptes que ens planteja el present i, sobretot, el futur de la nostra societat.

És en aquest context d’evolució on pren una rellevància clau el concepte transversalitat. Les administracions locals han de tenir molt clara la necessitat de basar la seva gestió en la transversalitat. Les noves necessitats i demandes socials són complexes i no afecten exclusivament a una sola àrea, departament o regidoria, sinó al conjunt de l’organització. Planificar la mobilitat, la promoció de la igualtat de gènere, les polítiques juvenils, l’atenció a la gent gran o la diversitat cultural no pot ser feina d’una sola àrea municipal. Si es volen implementar polítiques de qualitat calen actuacions integrals, que aprofitin sinèrgies i recursos.

És clar que treballar transversalment des de les administracions locals genera dificultats: pot semblar que manca temps, que es complica el ja complex treball que es desenvolupa autònomament des de cada àrea, que es depèn massa dels sobreesforç i voluntat dels tècnics, etc. I és precisament per això que els ajuntaments han de promoure reflexions internes per definir com treballar en equip entre àrees de forma realista i adaptada les característiques de cada municipi. Com qualsevol procés de millora som davant un repte que si no s’ha afrontat a hores d’ara, en breu s’haurà d’afrontar. I el primer pas per fer-ho rau en entendre la transversalitat com un nou concepte de gestió i com un instrument organitzatiu, que permet adaptar-se a les exigències d’una realitat que també és complexa.

En aquest sentit és interessant destacar els resultats obtinguts per algunes organitzacions locals que han iniciat aquest tipus de reflexions. En tots els casos es conclou que per tendir a models de gestió basats en la transversalitat cal assegurar uns requisits mínims. Primer de tot, calen compromisos polítics que apostin pel treball transversal com una necessitat estratègica, i això vol dir promoure el treball en equip i tenir una concepció integral de la ciutadania. També és imprescindible basar la gestió en la transparència i en la promoció i articulació de xarxes de participació, que impliquin als agents socials de la comunitat, que garanteixi el seu dret a estar informats, prendre part i ser consultats sobre aspectes rellevants de la política local.

Si som capaços de construir, a poc a poc i amb bona lletra, nous models de desenvolupament iniciarem un camí on les administracions locals deixarien de ser prestadores de serveis i esdevindrien motors articuladors de projectes col·lectius de ciutat. Quan abans comencem a treballar-hi, abans hi arribarem.

REPTES DE FINANÇAMENT AL MÓN LOCAL

Article d'opinió publicat a El Punt del dilluns 5 de maig de 2008.

El finançament del món local és, sense cap mena de dubte, una preocupació per a tots els ajuntaments. L’existència de dificultats financeres reals determina la configuració dels pressupostos municipals i, en conseqüència, les polítiques que acaben implementant els nostres ajuntaments. Aquest fet no és cap novetat. Parlar del finançament dels ajuntaments ens condueix de forma ineludible a un debat històric i de fons respecte el poc marge de maniobra de les corporacions locals per obtenir ingressos propis a través d’impostos i taxes municipals, i sobre la tipologia i el volum de transferències que es reben de la UE, de l’Estat, de la Generalitat de Catalunya o de la Diputació de Girona. Aquestes administracions i les associacions de municipis són els únics actors amb capacitat per avançar en aquest sentit, consolidant actuacions ja engegades i implementant-ne de noves.

En tot cas, al marge de les decisions i el treball d’institucions i polítics en aquest sentit, crec que és d’interès per a tots elevar aquest debat a un estadi superior que incideixi en la importància d’aquesta situació. I més en un context com l’actual, on la inevitable desacceleració econòmica dibuixa un panorama poc esperançador que cal afrontar amb un mínim de garanties.

El model de gestió dels nostres ajuntaments és inversament proporcional al model anglosaxó, caracteritzat per uns ajuntaments amb poca autonomia a l’hora de prendre decisions i dissenyar polítiques però, en canvi, amb un nivell de suficiència financera considerable. Per tant, tot i la autonomia i llibertat de dissenyar i implementar polítiques dels nostres ajuntaments, la necessitat de comptar amb una major suficiència financera esdevé una condició fonamental que dotaria als governs locals de les eines necessàries per a una gestió més eficaç.

Des dels governs locals es dissenyen i implementen polítiques públiques de proximitat, tangibles, amb efectes directes a la quotidianitat i qualitat de vida de ciutadans i ciutadanes. Els municipis viuen de forma directa les repercussions de l’era global i han d’assumir gestions més complexes i de noves realitats en àmbits tant rellevants com l’urbano-territorial, el de la promoció econòmica o els serveis a les persones. La realitat que gestionen els nostres ajuntaments es cada com més complexa i sectorialitzada i, per tant, és evident que calen més recursos per gestionar-la eficientment.

Sembla clara, doncs, la necessitat de promoure debats i reflexions que comptin amb la participació dels gestors locals i que permetin diagnosticar i proposar millores entorn una situació certament contradictòria, on la gestió d’unes realitats locals cada cop més específiques i sectorialitzades no disposa dels recursos adients. Probablement una estructura impositiva local més descentralitzada, amb impostos més adaptats i fàcils de recaptar, més flexible i de més qualitat permetria millorar en aquesta línia.

En el fons es tracta d’assegurar l’eficiència de les polítiques de proximitat, les que contribueixen al desenvolupament dels nostres pobles i ciutats i al benestar dels seus veïns i veïnes. Es tracta de l’habitatge de protecció oficial, del manteniment de parcs i jardins, de la promoció del civisme, del centre cívic, de la promoció de la democràcia participativa, dels plans d’igualtat, de la biblioteca, del servei d’atenció a domicili, del suport a les entitats, ....i d’un llarguíssim etcètera. Parlem-ne!

NEOBARÒMETRE

El proper diumenge 9 de març es celebren eleccions generals. Tots som lliures d’anar a votar o no anar-hi. Jo crec que s’hi ha d’anar; en primer lloc perquè les opcions són moltes i també es pot votar en blanc si cap opció ens satisfà, en segon lloc perquè moltes persones van lluitar per aconseguir un dret tan elemental com el dret a vot i finalment, perquè no fer-ho és sinònim d'invisibilitat electoral (és un error pensar que no votar vol dir expressar desacord, ja que el No vot pot ser degut a moltes raons: passotisme, desconeixement, queixa, manca de recursos....)

En tot cas, el que està clar és que si es vota, a més informació, més arguments per decidir. Diumenge, al col·legi electoral, tindrem sobre la taula un seguit de llistes amb noms propis de candidats gironins que es presenten per la circumscripció de Girona. No hem d'oblidar quelcom tant elemental com que el nom d’en Zapatero, en Rajoy o en Llamazares només encapçala les llistes de Madrid, o que el d'en Ridao, en Duran, la Chacón o l'Herrera les de Barcelona

Des de Neòpolis ens va semblar interessant conèixer a fons com són els caps de llista de les candidatures que es presenten a Girona, ja que són qui haurà de representar els interessos del nostre territori al Congrés de Diputats; per això vam enquestar directament als caps de llista de les 5 principals formacions que es presenten a la demarcació (aquelles que van obtenir més d'un 3% dels vots de la circumscripció, llindar mínim per tenir dret al repartiment d'escons). L’estudi l’hem batejat com a NEOBARÒMETRE. Preguntem als candidats coses tan concretes com el sou, els metres del seu habitatge, el nivell d’ús del català, la seva professió o els llibres que llegeixen... (en total, 40 preguntes)

Us animo a consultar els resultats de la recerca visitant el web de Neòpolis

També trobareu els resultats resumits si llegiu la notícia que va publicar el Diari de Girona aquest dissabte dia 1 de març. Desitjo que la informació sigui del vostre interès.

Efectes audiovisuals

Fa uns dies, fent zapping, vaig veure com una cadena estatal anunciava els continguts d'un d'aquests programes del cor que s'emeten els vespres dels caps de setmana. Sempre m'ha mig deprimit veure com es destinen diners i temps per "debatre" sobre la vida íntima de famosos, que aquests cobrin per fer-ho i que els tertulians pensin (o diguin) que fan de periodistes. De fet, l'anunci és un resum boníssim dels elements claus d'aquest tipus de programa; exaltació de l'enfrontament personal, xafarderia, irracionalitat,... La qüestió és que els curtíssims 15 o 20 segons de durada de l'anunci i el rerefons musical de to apocalíptic són suficients per enviar el missatge: els que escullin l'opció de veure el programa podran gaudir d'un bon espectacle de retrets que treuran a la llum allò que encara no sap ningú sobre la vida personal del famós o famosa de torn.

No estic gens en contra de consumir entreteniment a través de la televisió, jo ho faig. Però l'entreteniment no vol dir manca de contingut. Fa una estona TV3 ha emès el programa d'en Capdevila, Qui els va parir. Pot agradar molt, poc o gens, però està clar que compta de contingut ja que el programa gira entorn la tasca d'educar un fill. I com aquest programa, molts d'altres. Però també n'hi ha molts, massa, que van mancats de contingut. I tenen audiència, la gent se'ls mira. Les característiques i el motiu d'aquesta audiència donaríen per hores de conversa. En tot cas el que m'agradaria destacar és la manca de perspectivasocial de molts programes de l'oferta televisiva actual.

Crec que és evident que caldria tenir més en compte aquest fet. Està clar que tothom és lliure d'escollir si mira més o menys la televisió i quins canals mira quan la mira. Al marge d'això, la realitat és que vivim en l'època de la imatge, i el consum de televisió és massiu, i la manca de contingut del que abans parlava és present a molts canals d'audiències massives. Per tant, al marge del nou ventall de possibilitats que existeix actualment (fruit de l'aparició d'internet, telefonia mòbil, etc...), que cal tenir en compte, la televisió segueix essent un element importantíssim en la transmissió de valors i d'opinions.

Penso que seria socialment responsable posar més atenció en aquest fet. Segurament, no només els poders públics, sinó que també la societat civil. Tampoc crec que influir en aquest sentit sigui sinònim ni de censura ni d'adoctrinament, sinó de sentit comú. Seria quelcom tant evident (que no senzill) com evitar la mala gestió d'un mitjà que, com dèia abans, contribueix a la transmissió de valors socials. Arthur Miller ho explica molt millor que jo, i més ràpid, quan diu: No sé pas com podria demostrar-ho, però jo crec que quan es viu envoltat d'aquesta massa agitada de representacions teatrals volgudament falsejades resulta cada vegada més difícil, per a moltíssima gent, identificar la realitat.

Sobre el dret a vot dels immigrants

El reconeixement del dret a vot dels immigrants és sinònim de normalitat i maduresa democràtica ja que suposa atorgar un dels drets fonamentals de la democràcia (el dret a escollir els representants polítics) a un col·lectiu que participa en el desenvolupament social, econòmic i cultural de la nostra societat i al que se li exigeixen tots els dures, sense excepció.

El fet que actualment encara no s’hagi atorgat aquest dret al col·lectiu immigrant posa de manifest l’existència de reticències en aquest sentit. És clar que som davant una decisió que suposaria, com és normal, canvis en l’escenari polític, tant a nivell d’oferta de partits com de comportament electoral. Però només així, adaptant-nos a les noves realitats i necessitats socials derivades dels efectes de la globalització, serem capaços d’assegurar un desenvolupament just, igualitari i cohesionat de la nostra societat (amb els beneficis que aquest tipus de desenvolupament suposa per a la qualitat de vida de TOTS els ciutadans, al marge de procedències).

Sembla, doncs, que tot i la incoherència que suposa no reconèixer el dret a vot dels immigrants som davant una situació no resolta que els responsables polítics prefereixen no abordar de forma decidida. En aquest sentit cal una aposta política clara per garantir un dret fonamental a una part de la ciutadania i, alhora, assumir la necessitat d’engegar un procés de sensibilització social que aclareixi els beneficis integradors que suposaria prendre una decisió com aquesta.

I si profesionalitzéssim la política local?

En articles anteriors he exposat reflexions respecte l'abstenció dels ciutadans en els comicis electorals. De ben segur que les propostes que fèia el Comité d'Experts sobre les característiques d'una improbable reforma de la Llei Elctoral ajudarien a reduir-la. Quan es parla d'abstenció sempre acostuma a sorgir la desconfiança vers els polítics de molts ciutadans. És en aquest sentit que considero imprescindible la necessitat de generar un debat respecte la necessitat de professionalitzar la política i, especialment, la política local. Quina empresa delega la responsabilitat de gestionar milers d'€uros a una persona sense bagatge i formació en el seu àmbit. Potser és una opinió massa personal, però crec que la gestió de la cosa pública no és quelcom banal i que, per tant, no seria gens extrany exigir certs nivells de professionalitat als polítics. D'aquesta manera els partits haurien de promoure processos de selecció per omplir les llistes i moltes persones formades i preparades considerarien la possibilitat de dedicar-se a la política, a diferència de l'actulaitat. Els polítics haurien de cobrar més del que cobren actualment, ara bé, haurien d'estar capacitats i retre comptes.

MUSE, inici d'un espectacle

La qualitat del video és mínima però no em podia estar de penjar un fragment (casolà) d'un dels directes més explosius que mai he viscut: els Muse al FIB 2007, tot un privilegi! Visca la bona música en directe!

El tercer sector al món local, un pilar fonamental

Per qüestions professionals he tingut la sort d'analitzar, conèixer i compartir la realitat associativa de diversos municipis gironins i d'altres indrets de la geografia catalana. Com he dit en altres ocasions, entenc que la seva funció social és i serà cada cop més imprescindible per garantir un desenvolupament adaptat a les complexes necessitats de la societat actual en àmbits com la cultura, l'assistència als col·lectius amb risc d'exclusió, la promoció econòmica o l'esport. Per aquest motiu és fonamental que les administracions públiques entenguin aquesta realitat i dissenyin polítiques públiques de suport a les entitats.

Tot i les seves fortaleses, quan s'analitzen els punts febles de les entitats hom s'adona que existeixen certs elements de debilitat que es repeteixen a tots els municipis, siguin grans o petits, de mar o de muntanya (per dir-ho d'alguna manera). A l'hora d'analitzar l'estat del teixit associatiu a nivell local, els representants de les entitats destaquen debilitats:

INTERNES: Les dificultats de relleu generacional són un problema bastant compartit. "No trobem joves disposats a continuar amb la feina feta".

EN LES RELACIONS AJUNTAMENT - ENTITATS: També acostuma a coincidir arreu la sensació de manca de planificació i estructuració de les relacions entre els ajuntaments i el teixit associatiu. L'atorgament poc transparent de subvencions, les descordinacions en l'ús dels equipaments públics o en l'organització d'activitats o la manca d'informació de qualitat són els exemples més repetits.

EN LES RELACIONS ENTRE ENTITATS: Es reconeix que en moltes ocasions les entitats deixen en segon terme el coneixment i el treball conjunt amb la resta d'entitats, prioritzant el seu desenvolupamnt intern. És clar que més i millors relacions serien sinònim de beneficis per al conjunt de la col·lectivitat / municipi.

Davant aquesta situació, i reiterant la rellevància de les entitats en la gestió i desenvolupament de a societat d'avui, és necessari apostar per polítiques locals que prioritzin la definció compartida (entitats - ajuntaments) d'accions de millora en aquest sentit.

És de sentit comú,...és el millor per a tots (fins i tot per als ciutadans no associats!!)

NTIC, un recurs poc explotat

Bé, després d'unes setmanes amb el bloc poc utilitzat m'agradaria escriure una petita reflexió respecte l'ús insuficient de les Noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació (NTIC) per part del sector públic. Fa uns dies vaig llegir a l'Avui una notícia on s'explicava un nou servei de "La Caixa": La Caixa posa en marxa un pla pilot de seguretat en els seus caixers automàtics que permet llegir el patró de les venes del palmell de la mà de cada individu. És evident i notori que el sector privat ha entès els beneficis del nou mil·leni i, com és lògic, aprofita els avenços tecnològics per millorar la prestació dels seus serveis. El sector públic, en canvi, no acaba de treure la utilitat pràctica que ens ofereixen les noves tecnologies. Amb això no vull dir, ni molt menys, que no les utilizi. Existeixen línies de subvencions per promoure el seu ús als Ajuntaments, la qual cosa marca una bona línia, però com sempre...anem lents. Crec que els gestors públics haurien de pensar en aplicacions més eficients d'aquest tipus d'instuments. Sempre des d'una perspectiva social. Que les noves tecnologies han invaït els nostres temps és una evidència. A més, crec que, a diferència del que pot semblar, potenciar l'ús de les noves tecnologies al sector públic hauria de servir per reduir la clivella tecnològica que viu la nostra societat, amb cursos per a determinats col·lectius als equipaments de proximitat o amb xarxes Wi-fi assequibles per a tothom. Cal facilitar les coses als ciutadans. El que no pot ser és que compri el cafè, faci transfarències bancàries o compri entrades pel concert dels Police per internet i, en canvi, estigui obligat a vistar el meu Ajuntament per empadronar-me. Les coses canvien i avancen molt ràpid i cal tenir-ho molt en compte, l'empresa privada ja ho ha entès!

The Killers · Mr. brightside

Més reflexions i valoracions....

Fèia dies que no penjava cap "post"! La feina, el desànim futbolístic generat pel Barça i, sincerament, un cap de setmana replert d'esports (Montmeló, Montreal, París...) són els motius d'aquest mini parèntesi. En tot cas, i seguint la línia del "post" anterior, tot seguit publico les reflexions d'en Salvador Cardús respecte l'abstenció registrada el 27-M. L'entrevista s'emmarca dins un breu especial sobre les municipals 07' que hem difòs a través del web corporatiu de Neòpolis.

1.- Tal i com avançava la introducció, l’elevat percentatge d’abstenció registrat durant les eleccions municipals catalanes es pot deure a varis motius relacionats amb les regles del joc, les estratègies polítiques, el context sociopolític o les actituds de governants i governats. Segons el seu punt de vista, quins creu que són els motius principals de l’abstenció política?

Crec que cal tenir en compte qüestions derivades del cicle polític –actualment, depressiu-, de la manca de discurs i propostes “fortes” i, certament, de les regles de joc que perverteixen l’expressió de la voluntat majoritària dels electors. Sempre, sense perdre de vista que cada vegada hi ha més mobilitat territorial que explica una proporció creixent de desvinculació amb les institucions locals, especialment a les “ciutats dormitori” del voltant de les capitals. I també cal comptar amb una abstenció tècnica –errors, absents, malalts...-. L’abstenció, tot i ser important, no crec que sigui greu.

2.- Quins elements creu que expliquen que a Catalunya la participació electoral hagi estat la més reduïda de tot l’estat?

El fet obvi que som un altre país, amb una altra lògica política. Aquí no es juga al bipartidisme, que sol polaritzar tota confrontació electoral, sinó que som als antípodes: els pactes cantats abans de votar que desmobilitzen tota possibilitat de canvi.


3.- La política local és la més propera a la ciutadania. De fet, el Punt publicava una noticia on sembla demostrar-se la rellevància de la proximitat entre política i societat; “La participació en municipis gironins de menys de 1.000 habitants s'ha situat en aquestes eleccions entre un 70 i un 90 per cent, molt per sobre de la mitjana de la demarcació i de la de tot Catalunya” (El Punt, 28/05/2007). Com s’explica, doncs, la davallada generalitzada de la participació? Creu que els municipis amb certa densitat de població no són capaços d’aprofitar la proximitat local?


No és la política local la que es propera al ciutadà, sinó el candidat. La política local pot ser tan llunyana com les altres, i si algú es preocupés de comprovar quines polítiques atribueix el ciutadà a cada nivell d’administració, alguns alcaldes tindrien un cobriment de cor. La gent no sabem de qui depèn la construcció de l’escola, perquè en realitat depèn de tothom, i també, en definitiva, del retorn d’impostos pagats a l’Estat. Als poblets, tothom es coneix, i això funciona com a mecanisme de coacció a favor de la participació. Res més.


4.- Vivim en una societat sobreinformada. En aquest sentit, què en pensa del model actual de comunicació política dels governs locals?


Més que informació, si parlem de política, el què circula és propaganda. Això sí, quan és la del govern de torn, a més, pagada amb els impostos de tothom. I, més enllà de la propaganda, hi sol haver soroll. D’informació, ben poca. Curiosament, no es tracten els afers de fons, que solen ser els que afecten els poders fàctics, i sobre els quals hi ha complicitat a l’hora de guardar silenci. Per posar un cas de Barcelona: contrasteu el soroll “informatiu” per la cessió del castell de Montjuïc amb el silenci que no s’ha trencat fins passades les eleccions sobre el retard de tres anys més en les obres del TGV. Amb això n’hi ha prou per explicar la consciència d’engany que té l’elector: no ens informen, ens estafen. En definitiva, la “política de comunicació” dels governs, també dels locals, ho té tot menys el fet de ser informació. En realitat, es comporten com a controladors de la informació, com si fossin en una multinacional que vetlla per la seva imatge, pressionant –o intoxicant- els mitjans de comunicació. I explica, en darrer terme, l’escassa radicalitat democràtica dels nostres dirigents.

Més sobre l'abstenció...

Des de Neòpolis hem apostat per anar més enllà de la prestació de serveis, a partir de la publicació al web de monogràfics i especials sobre temàtiques de contingut sociopolític. La Ciència Política i la Sociologia necessiten consolidar-se amb més mesura a les terres gironines i el nostre objectiu passa per poder aportar un granet de sorra en aquest sentit.

De moment hem publicat un monogràfic sobre participació ciutadana i, en breu, ho farem sobre les polítiques de joventut. També hem cregut convenient recollir opinions especialitzades sobre les possibles causes de l'elevada abstenció electoral registrada a les eleccions municipals del 27-M. Us avanço les reflexions de l'Agustí Bosch, professor de Comportament Polític a la UAB. Més endavant també penajré les reflexions d'en Salvador Cardús.


1.- L’elevat percentatge d’abstenció registrat durant les eleccions municipals catalanes es pot deure a varis motius relacionats amb les regles del joc, les estratègies polítiques, el context sociopolític o les actituds de governants i governats. Segons el seu punt de vista, quins creu que són els motius principals de l’abstenció política?

En els últims temps s'ha popularitzat una visió de la democràcia i de la participació que fan més èmfasi en els aspectes no electorals que no pas en els pròpiament electorals. En aquesta visió, a la participació pròpiament electoral se li ha atorgat una connotació conservadora, poc valuosa; mentre que la participació no electoral es difonia amb una connotació innovadora, positiva. Aquesta és una visió que ha transcendit a la societat i s'ha popularitzat. I que queda bé. La participació electoral ha davallat perquè ha adquirit una imatge convencional, conservadora, poc valuosa.

Però el problema no es limita a la dicotomia entre la participació convencional i la no convencional. El problema és més greu. Abasta una dicotomia més àmplia: la que separa els mecanismes de la "democràcia formal" dels mecanismes de la "democràcia substantiva". Una vegada més, en aquesta dicotomia hi ha un bàndol que queda bé, progressista, i innovador. I hi ha un bàndol al qual s’ha penjat el sant que es dedica a defensar valors rancis, conservadors i superats. Quan els mecanismes formals deixen de tenir una aparença "sagrada", no respectar-los esdevé fàcil, i votar esdevé prescindible.

2.- Quins elements creu que expliquen que a Catalunya la participació electoral hagi estat la més reduïda de tot l’estat?

L'abstenció catalana és fruit d'una imatge de la política especialment negativa que s'ha instal•lat en la societat catalana. En els últims cinc o sis anys aquest és, molt especialment, un mal català. Les sèries del CIS sobre avaluació retrospectiva de la situació política catalana mostren una obvietat: que la situació política catalana s'ha enrarit moltíssim des de l'any 2000 aproximadament. La imatge de l'activitat política (del "que hacer político" que en dirien els espanyols) era més virtuosa. Des de l'any 2000 més o menys, a Catalunya s'ha estès la imatge que la política és tota ella una activitat corrupta, inútil, i centrada en ella mateixa.

La pregunta a respondre és què ha estat generant aquesta imatge des d'aquell moment. La meva opinió és que aproximadament l'any 2000 marca el moment en el qual comença una estratègia de “acoso y derribo”. Aquesta estratègia comprèn acusacions de corrupció generalitzada, confecció mediàtica d'escàndols, atacs a la vida familiar dels adversaris, etc.

Curiosament, el 2003 no marca la fi d'aquesta estratègia, sinó que la intensifica. Per exemple, en cap traspàs de poder de la història d'Espanya s'han filtrat tantes presumptes auditories amb intenció d’acusació del govern anterior com en la de 2003. Aquesta intensificació arriba al seu màxim a principis de 2005 amb l'episodi del 3%. Si bé aquesta estratègia assoleix contenir electoralment a l'oposició, també provoca mals col•laterals a la imatge de l'activitat política, i això genera allunyament de la política i abstenció.

3.- La política local és la més propera a la ciutadania. De fet, el Punt publicava una noticia on sembla demostrar-se la rellevància de la proximitat entre política i societat; “La participació en municipis gironins de menys de 1.000 habitants s'ha situat en aquestes eleccions entre un 70 i un 90 per cent, molt per sobre de la mitjana de la demarcació i de la de tot Catalunya” (El Punt, 28/05/2007). Com s’explica, doncs, la davallada generalitzada de la participació? Creu que els municipis amb certa densitat de població no són capaços d’aprofitar la proximitat local?

Les zones urbanes són les que més han patit els dos fenòmens anteriors. Es normal que pateixin amb més intensitat els seus efectes.

Qui és el Sr. Anglada?

És bàsic, per la nostra salut democràtica, que tothom sàpiga qui és qui. Aquest senyor ha rebut gairebé el 20% dels vots a Vic amb un discurs extremadament populista.

Els Red Hot, un gran grup amb nou disc!

Red Hot Chili Peppers

Red Hot Chili Peppers are a Californian rock band who have combined aspects of funk and hip-hop with rock and roll, pioneering funk metal. The band started in 1983. more...

[via FoxyTunes / Red Hot Chili Peppers]

Ressaca electoral

Ja tenim resultats. Les campanyes s'han acabat i comença un nou periode de 4 anys als governs locals catalans. Ja era hora!!, perquè el context començava a saturar, alemenys a mi, i s'agraeix poder retornar a la vida real. En tot cas m'agradaria destacar, ràpidament, algun element d'aquestes eleccions que em semblen prou interessants.

No és per caure en els tòpics però el que més em preocupa és la gran abstenció a Catalunya. Caldria analitzar quants no van votar per pur "passotisme" i van preferir anar a la platja o veure la F-1 (on, per cert, no va haver-hi ni un avançament) i quants no van votar a consciència. La distinció és bàsica si volem entendre què carai passa. Em fa l'efecte que la tendència als governs de coalició comença a tenir molt a veure amb aquesta situació. Només cal preguntar a la gent que no va votar perquè no ho va fer. Almenys en el meu cas la majoria de respostes de la meva mini mostra eren: "votar?...perquè??...si no servirà de res...si tot està fet!!". Aquest sensació de vot no decisiu és un element que, d'entre d'altres, podria explicar la devallada de més del 10% de participació respecte les municpals catalanes del 2003. Ara bé, les regles del joc són aquestes i ningú està fent res que no estigui permès. Així doncs, un canvi del sistema electoral podria suposar certes modificacions en les actituds dels ciutadans.

Tot i això, mentre les regles no es midifiquin les coses també podrien tendir a canviar. M'explico: El PSC no ha arribat al milió de vots obtinguts en altres ocasions i, tot i això, les coalicions permeten que augmenti la seva quota de poder. Els seus socis a la Generalitat (ERC i IC-V), en canvi, sembla que estan patint una certa devallada. Per tant, entenc que aquest podria ser un dels motius que trenqués l'opció de coalició d'esquerres progressista ja que, el més normal, seria que ERC i IC-V tendeixin a altres estratègies amb l'objectiu de superar el desgast.

D'altra banda també crec destacable tenir en compte els resultats del País Valencià i de les Illes Balears. Tot i que Jaume Matas ha perdut la majoria, el PP voreja els 50% dels vots en ambdós territoris, la qual cosa és prou significativa i segueix dibuixant un escenari complexe, sobretot respecte a la defensa i l'ús de la llengua catalana.

Només em resta felicitar als nous regidors dels nostres municipis i demanar-los-hi que treballin amb rigorositat i professionalitat pel món local, el més proper als ciutadans!

Debat amb Ernest Benach

Acabo d'assistir a un debat amb el Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, l'Ernest Benach. La sessió ha estat organitzada per ERC de Girona, a l'Estació Jove (on, per cert, no és la primera vegada que passo una calor horrorosa). Hem assistit a l'acte representants del teixit associatiu gironí. Jo sóc molt novell en l'àmbit associatiu, però em fa molta il·lusió anar-hi entrant. He assistit a l'acte, sobretot, perquè m'interessava escoltar les reflexions del President del nostre Parlament des d'aprop, i l'experiència ha estat, en termes generals, enriquidora.

El President, més que "clavar" un discurs eminentment electoralista, ha exposat una serie de reflexions de país que em semblen molt interessants, ja que coincideixen plenament amb la idea de fons de molts dels projectes que dinamitzem des de NEÒPOLIS. Això no vol dir, però, que el context electoralitsa no hi fos present. En tot cas ho he considerat un tema secundari; primer, perquè no voto a Girona capital i, segon, perquè després de tants dies amb multitud de missatges partidistes m'he creat una mena de cuirassa fictícia que no em treuré fins el dia 28 de maig.

En síntesi, el Sr. Benach ha exposat, molt millor que jo, una idea que ja vaig intentar explicar a l'article dedicat a les eleccions municipals. Bona part del discurs inicial s'ha centrat en la necessitat d'assumir i entendre el context actual on s'ubica Catalunya. Un entorn amb canvis constants i rapidíssims on les noves tecnologies han près un paper fonamental en la nostra vida diària. Aquesta realitat, derivada de la globalització, té repercussions locals i genera l'aparició de noves realitats i necessitats cada cop més específiques i sectorialitzades. Davant d'això, el teixit associatiu està jugant (com havia fet en l'època no democràtica) un paper fonamental a l'hora d'atendre i treballar noves problemàtiques socials de tot tipus,...fins i tot amb més rigurositat i èxit que la pròpia Administració. Per tant, dèia el President, som davant una gran oportunitat per començar a aplicar una nova manera de fer política assumint la necessitat de dialogar i implicar a la societat civil en els processos públics de presa de decisions (el pas del model de benestar al model relacional, que diem els politòlegs)

És important que alts dirigents del nostre país tinguin aquest punt de vista (siguin del partit que siguin) ja que, tot i ser fonamental, estem parlant d'un tema emergent i encara poc treballat a nivell pràctic. O si més no menys del que caldria (l'administració és lenta!!)

En tot cas he aprofitat la ronda d'interevencions per exposar que els que ens dediquem a dinamitzar la implicació dels ciutadans en la gestió pública, tenim la sensació d'estar un pèl sols (almenys jo) en el sentit que, tan governants com governats, no acaben de tenir assumida aquesta necessitat de canvi de model. En altres paraules, que cal passar del discurs al fet, del paper al carrer per no convertir aquesta oportunitat en una amenaça. La Generalitat està apostant per anar desenvolupant aquest model (sobretot des de la Direcció General de Participació Ciutadana, dirigida per un dels millors mestres que mai he tingut, en Quim Brugué), però tot i això, si no hi ha una voluntat política decidida en aquest sentit, i un esforç pedagògic de cares a la ciutadania el gran discurs de poc en haurà servit.

La resposta del Presidet Benach no ha estat malament, ha utilitzat un exemple del passat per intentar demostrar que el que ara pot semblar innecessari o llunyà es pot convertir en un tema prioritari de l'agenda política. Ha explicat com, des del moviment escolta, l'any 76, exposaven la necessitat de pensar i gestionar el medi ambient de forma sostenible. Llavors semblava una "utopia de hippies" i, en canvi, a hores d'ara és un tema cabdal. Esperem que amb la participació ciutadana passi el mateix, però més ràpid!!!...que el món canvia a passos de gegant!

Vine a veure Èric i l'Exèrcit del Fènix, al Borràs

Òmnium Gironès té la intenció d'organitzar un viatge en autocar cap a Barcelona per assistir a la representació de l'obra "Èric i l'exèrcit del Fènix". La data triada per a l'excursió és el divendres 8 de juny, i la sessió és a 2/4 de 10 del vespre. Els preus s'haurien de confirmar, perquè en funció de la gent que fóssim, podrien negociar-se condicions especials. En qualsevol dels casos, els socis d'Òmnium hi tindrien una tarifa especial.

Tots aquells que puguéssiu estar interessats en aquesta sortida, si us plau, envieu un correu electrònic a girones@omnium.cat per tal que puguem fer una previsió aproximada de la gent que podríem arribar a ser.

Us animo a venir...i a fer-ne difusió!

Bona feina...però un pèl tard

Com haurien canviat les coses si el Madrid no marca, per segona setmana consecutiva, el gol de la victòria in extremis. Tot i això podem ser més optimistes que fa unes hores. Al dependre del Madrid hem d'esperar que el cap de setmana vinent el Depor, a diferència d'avui amb el Sevilla (que encara estan vius, i molt!) ens recordi les èpoques de Bebeto, Fran i companyia...i nosaltres a guanyar! I al Madrid encara li queda el Saragossa! És interessant escoltar com han canviat els estats d'ànims als mitjans barcelonistes. Estic escoltant el programa d'en Basté a Rac1 i les opinions són, de cop, molt més optimistes i esperançades, tot i que en Sergi Mas no es cansa de recordar que no hi ha debat si el Madrid no punxa.

Portem uns caps de setmana molt bojos. En el fons déu ser un símptoma del nivell de la Lliga d'aquest any, boja. Avui, a més, he pogut viure aquesta bogeria en directe; ho he vist per internet, amb el portàtil conectat a la TV. La qualitat de la imatge no és molt bona, però s'agraeix poder veure el Barça a casa i no haver d'anar al bar.

En fi! Encara tenim opcions, llàstima que haguem de dependre del resultat d'un altre! S'ha reaccionat tard! Ara bé, si això ha de servir per viure un final de Lliga èpic a favor del Barça, endavant! De fet, li dóna més sentit a tot plegat perquè en el fons...el futbol és així, no?

Girona, dues cares d'una mateixa moneda

Recordo, amb certa melancolia (perquè no dir-ho) com de satisfet em sentia quan, al bar de la Plaça Cívica de l'Autònoma, em sentia orgullós de ser gironí i no parava de recordar-ho als companys de cafè, cartes i birra (majoritàriament mataronins). I és que me'n sento orgullós, i molt, de ser de Girona; no només de la capital sinó de la demarcació en general. L'accent tancat dels gironins era motiu de comentaris i rialles, si més no pel tret diferencial. Però tot i això, quedar de tant en tant amb els companys de facultat a "fotre" un esmorzar de botifarra, all i oli i vi o uns cargols de la Barca de Bescanó per dinar, sempre era benvingut!

Sempre he tingut clar que anar a estudiar a Barcelona em va obrir els ulls. Em vaig adonar del tot que m'agrada ser de Girona, ja se sap, som endogàmics, això no ens ho treu ningú. Tenim mar i muntanya, qualitat de vida, patrimoni... Considero, però, que encara queda molt camí per recórrer per situar Girona al lloc on es mereix, des d'un punt de vista nacional. Calen més i millors comunicacions amb la resta del país, més inversions i més descentralització. Girona pot aportar molt a una Catalunya en xarxa, com a referent de certs sectors econòmics i culturals, per exemple.

Tot i això, però, Girona també té una altra cara. Retornar de Barcelona i engegar la vida professional a Girona m'ha ajudat a veure-ho. Ja ho he vançat abans quan dèia que érem endogàmics. Aquest tancament en nosaltres mateixos determina actituds, i això es nota. Dos exemples.

1- Fa dos o tres anys vam engegar, per encàrrec de l'Ajuntament, un debat ciutadà a Girona ciutat per reflexionar sobre el procés d'inserció sociolaboral del joves. Entre d'altres coses vam concloure que existeix un cert decalatge entre el que l’empresari demana al treballador jove i el que el jove espera de l’empresari. Avui, existeix una diferència clara entre els valors dels empresaris gironins i els dels joves, que només podran trobar punts en comú dialogant i entenent a l’altra part. La millora de les condicions del mercat, doncs, passa per generar consensos que comencin a repercutir en fets i no en discursos D’aquesta manera milloraríem les condicions del nostre mercat i s’avançaria cap a una Girona més cohesionada. Doncs bé, aquesta situació és molt difícil de solucionar a Girona. Som molt endogàmics, i tot el que suposi adaptar-se a noves maneres de fer es veu amb recel.

2- Pel mateix motiu, en moltes ocasions, costa que s'inverteixi en accions de valor afegit, en noves eines i nous models de treball (en la majoria d'ocasions extremadament consolidats a Barcelona) organitzar un esdeveniment per guanyar imatge i dirigir-se al públic potencial, fer una enquesta de valoració dels serveis, flexibilitzar els horaris de treball, escoltar els treballadors per millorar internament, etc, etc, etc. Són accions que en massa ocasions es veuen massa llunyanes, diferents al que "s'ha fet tota la vida"...i massa cares!

Aquest tancament ens perjudica, i frena el nostre desenvolupament. Tot i això crec fermament amb l'aportació que podem fer els joves a un canvi de mentalitat en aquest sentit. N'estic convençut: els joves hem de trencar l'endogàmia gironina. És més, espero que els nostres fills facin el mateix amb nosaltres i aportin nous plantejaments i maneres de fer, només faltaria.

Queda clar doncs, que veure i viure Girona vol dir veure i viure dues cares d'una mateixa moneda!

27-M : Eleccions municipals, una gran oportunitat

El proper diumenge 27 de maig se celebraran les vuitenes eleccions municipals, des de la instauració de la democràcia a Catalunya. Els temps han canviat i, si volem avançar i millorar, ho hem de tenir clar.

Vivim en un món globalitzat, en una època de canvis ràpids i constants. Assumir i adaptar-se a aquests canvis no és gens fàcil. Els municipis i els seus vilatans observen com l’entorn on viuen i es relacionen socialment varia, canvia, es modifica. Amb poc temps, s’ha passat de comunitats amb llengües i religió única a un paisatge multicultural. Certs col·lectius socials (com els joves o la gent gran) pateixen problemàtiques noves i més específiques que mai. El mercat de treball pateix canvis més que rellevants, a conseqüència de les sinèrgies econòmiques globals que han fet aparèixer nous conflictes i problemes al món laboral. El territori pateix modificacions substancials. L’habitatge s’encareix a ritmes trepidants... En definitiva, vivim en una nova realitat social. Som ciutadans del S.XXI, amb tots els beneficis i problemes que això comporta. El més coherent, doncs, és pensar en accions que ens permetin adaptar-nos al nou mil·lenni per tal de no perdre el tren de l’evolució social, territorial i econòmica.

Durant la campanya electoral, ja engegada, sentirem a parlar, més que mai, de planificacions urbanístiques, equipaments de proximitat, transport públic, dinamitzacions comercials, suport a entitats cíviques, participació ciutadana... i un llarg etcètera. En definitiva, de polítiques de proximitat que repercuteixen directament en la nostra vida quotidiana.

Precisament per tot això, per les repercussions tangibles de la política local, i per la complexitat que suposa gestionar-les, hem d'esperar dels polítics que acabin accedint als governs municipals que tinguin molt en compte aquesta realitat, i que treballin amb criteris de professionalitat, rigor i maduresa política. Només amb aquest plantejament podrem avançar socialment... i com a nació . Només així posarem les bases per augmentar la maduresa democràtica que Jordi Porta, president d'Òmnium Cultural, trobava a faltar a l’acte de dimarts passat, organitzat per l'entitat amb el lema Nosaltres decidim: dignitat nacional.

Cal aprofitar l'oportunitat que suposa començar de nou als Ajuntaments, o si més no, amb les piles carregades. Sobretot evitant frustrar expectatives ciutadanes, i aprofitant la proximitat per demostrar que la política va més enllà dels titulars. I per aconseguir-ho fan falta dos requisits, potser no suficients, però extremadament necessaris: recursos supramunicipals i capacitats locals.