Recordo, amb certa melancolia (perquè no dir-ho) com de satisfet em sentia quan, al bar de la Plaça Cívica de l'Autònoma, em sentia orgullós de ser gironí i no parava de recordar-ho als companys de cafè, cartes i birra (majoritàriament mataronins). I és que me'n sento orgullós, i molt, de ser de Girona; no només de la capital sinó de la demarcació en general. L'accent tancat dels gironins era motiu de comentaris i rialles, si més no pel tret diferencial. Però tot i això, quedar de tant en tant amb els companys de facultat a "fotre" un esmorzar de botifarra, all i oli i vi o uns cargols de la Barca de Bescanó per dinar, sempre era benvingut!
Sempre he tingut clar que anar a estudiar a Barcelona em va obrir els ulls. Em vaig adonar del tot que m'agrada ser de Girona, ja se sap, som endogàmics, això no ens ho treu ningú. Tenim mar i muntanya, qualitat de vida, patrimoni... Considero, però, que encara queda molt camí per recórrer per situar Girona al lloc on es mereix, des d'un punt de vista nacional. Calen més i millors comunicacions amb la resta del país, més inversions i més descentralització. Girona pot aportar molt a una Catalunya en xarxa, com a referent de certs sectors econòmics i culturals, per exemple.
Tot i això, però, Girona també té una altra cara. Retornar de Barcelona i engegar la vida professional a Girona m'ha ajudat a veure-ho. Ja ho he vançat abans quan dèia que érem endogàmics. Aquest tancament en nosaltres mateixos determina actituds, i això es nota. Dos exemples.
1- Fa dos o tres anys vam engegar, per encàrrec de l'Ajuntament, un debat ciutadà a Girona ciutat per reflexionar sobre el procés d'inserció sociolaboral del joves. Entre d'altres coses vam concloure que existeix un cert decalatge entre el que l’empresari demana al treballador jove i el que el jove espera de l’empresari. Avui, existeix una diferència clara entre els valors dels empresaris gironins i els dels joves, que només podran trobar punts en comú dialogant i entenent a l’altra part. La millora de les condicions del mercat, doncs, passa per generar consensos que comencin a repercutir en fets i no en discursos D’aquesta manera milloraríem les condicions del nostre mercat i s’avançaria cap a una Girona més cohesionada. Doncs bé, aquesta situació és molt difícil de solucionar a Girona. Som molt endogàmics, i tot el que suposi adaptar-se a noves maneres de fer es veu amb recel.
2- Pel mateix motiu, en moltes ocasions, costa que s'inverteixi en accions de valor afegit, en noves eines i nous models de treball (en la majoria d'ocasions extremadament consolidats a Barcelona) organitzar un esdeveniment per guanyar imatge i dirigir-se al públic potencial, fer una enquesta de valoració dels serveis, flexibilitzar els horaris de treball, escoltar els treballadors per millorar internament, etc, etc, etc. Són accions que en massa ocasions es veuen massa llunyanes, diferents al que "s'ha fet tota la vida"...i massa cares!
Aquest tancament ens perjudica, i frena el nostre desenvolupament. Tot i això crec fermament amb l'aportació que podem fer els joves a un canvi de mentalitat en aquest sentit. N'estic convençut: els joves hem de trencar l'endogàmia gironina. És més, espero que els nostres fills facin el mateix amb nosaltres i aportin nous plantejaments i maneres de fer, només faltaria.
Queda clar doncs, que veure i viure Girona vol dir veure i viure dues cares d'una mateixa moneda!
