Sobre el dret a vot dels immigrants

El reconeixement del dret a vot dels immigrants és sinònim de normalitat i maduresa democràtica ja que suposa atorgar un dels drets fonamentals de la democràcia (el dret a escollir els representants polítics) a un col·lectiu que participa en el desenvolupament social, econòmic i cultural de la nostra societat i al que se li exigeixen tots els dures, sense excepció.

El fet que actualment encara no s’hagi atorgat aquest dret al col·lectiu immigrant posa de manifest l’existència de reticències en aquest sentit. És clar que som davant una decisió que suposaria, com és normal, canvis en l’escenari polític, tant a nivell d’oferta de partits com de comportament electoral. Però només així, adaptant-nos a les noves realitats i necessitats socials derivades dels efectes de la globalització, serem capaços d’assegurar un desenvolupament just, igualitari i cohesionat de la nostra societat (amb els beneficis que aquest tipus de desenvolupament suposa per a la qualitat de vida de TOTS els ciutadans, al marge de procedències).

Sembla, doncs, que tot i la incoherència que suposa no reconèixer el dret a vot dels immigrants som davant una situació no resolta que els responsables polítics prefereixen no abordar de forma decidida. En aquest sentit cal una aposta política clara per garantir un dret fonamental a una part de la ciutadania i, alhora, assumir la necessitat d’engegar un procés de sensibilització social que aclareixi els beneficis integradors que suposaria prendre una decisió com aquesta.

I si profesionalitzéssim la política local?

En articles anteriors he exposat reflexions respecte l'abstenció dels ciutadans en els comicis electorals. De ben segur que les propostes que fèia el Comité d'Experts sobre les característiques d'una improbable reforma de la Llei Elctoral ajudarien a reduir-la. Quan es parla d'abstenció sempre acostuma a sorgir la desconfiança vers els polítics de molts ciutadans. És en aquest sentit que considero imprescindible la necessitat de generar un debat respecte la necessitat de professionalitzar la política i, especialment, la política local. Quina empresa delega la responsabilitat de gestionar milers d'€uros a una persona sense bagatge i formació en el seu àmbit. Potser és una opinió massa personal, però crec que la gestió de la cosa pública no és quelcom banal i que, per tant, no seria gens extrany exigir certs nivells de professionalitat als polítics. D'aquesta manera els partits haurien de promoure processos de selecció per omplir les llistes i moltes persones formades i preparades considerarien la possibilitat de dedicar-se a la política, a diferència de l'actulaitat. Els polítics haurien de cobrar més del que cobren actualment, ara bé, haurien d'estar capacitats i retre comptes.

MUSE, inici d'un espectacle

La qualitat del video és mínima però no em podia estar de penjar un fragment (casolà) d'un dels directes més explosius que mai he viscut: els Muse al FIB 2007, tot un privilegi! Visca la bona música en directe!

El tercer sector al món local, un pilar fonamental

Per qüestions professionals he tingut la sort d'analitzar, conèixer i compartir la realitat associativa de diversos municipis gironins i d'altres indrets de la geografia catalana. Com he dit en altres ocasions, entenc que la seva funció social és i serà cada cop més imprescindible per garantir un desenvolupament adaptat a les complexes necessitats de la societat actual en àmbits com la cultura, l'assistència als col·lectius amb risc d'exclusió, la promoció econòmica o l'esport. Per aquest motiu és fonamental que les administracions públiques entenguin aquesta realitat i dissenyin polítiques públiques de suport a les entitats.

Tot i les seves fortaleses, quan s'analitzen els punts febles de les entitats hom s'adona que existeixen certs elements de debilitat que es repeteixen a tots els municipis, siguin grans o petits, de mar o de muntanya (per dir-ho d'alguna manera). A l'hora d'analitzar l'estat del teixit associatiu a nivell local, els representants de les entitats destaquen debilitats:

INTERNES: Les dificultats de relleu generacional són un problema bastant compartit. "No trobem joves disposats a continuar amb la feina feta".

EN LES RELACIONS AJUNTAMENT - ENTITATS: També acostuma a coincidir arreu la sensació de manca de planificació i estructuració de les relacions entre els ajuntaments i el teixit associatiu. L'atorgament poc transparent de subvencions, les descordinacions en l'ús dels equipaments públics o en l'organització d'activitats o la manca d'informació de qualitat són els exemples més repetits.

EN LES RELACIONS ENTRE ENTITATS: Es reconeix que en moltes ocasions les entitats deixen en segon terme el coneixment i el treball conjunt amb la resta d'entitats, prioritzant el seu desenvolupamnt intern. És clar que més i millors relacions serien sinònim de beneficis per al conjunt de la col·lectivitat / municipi.

Davant aquesta situació, i reiterant la rellevància de les entitats en la gestió i desenvolupament de a societat d'avui, és necessari apostar per polítiques locals que prioritzin la definció compartida (entitats - ajuntaments) d'accions de millora en aquest sentit.

És de sentit comú,...és el millor per a tots (fins i tot per als ciutadans no associats!!)

NTIC, un recurs poc explotat

Bé, després d'unes setmanes amb el bloc poc utilitzat m'agradaria escriure una petita reflexió respecte l'ús insuficient de les Noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació (NTIC) per part del sector públic. Fa uns dies vaig llegir a l'Avui una notícia on s'explicava un nou servei de "La Caixa": La Caixa posa en marxa un pla pilot de seguretat en els seus caixers automàtics que permet llegir el patró de les venes del palmell de la mà de cada individu. És evident i notori que el sector privat ha entès els beneficis del nou mil·leni i, com és lògic, aprofita els avenços tecnològics per millorar la prestació dels seus serveis. El sector públic, en canvi, no acaba de treure la utilitat pràctica que ens ofereixen les noves tecnologies. Amb això no vull dir, ni molt menys, que no les utilizi. Existeixen línies de subvencions per promoure el seu ús als Ajuntaments, la qual cosa marca una bona línia, però com sempre...anem lents. Crec que els gestors públics haurien de pensar en aplicacions més eficients d'aquest tipus d'instuments. Sempre des d'una perspectiva social. Que les noves tecnologies han invaït els nostres temps és una evidència. A més, crec que, a diferència del que pot semblar, potenciar l'ús de les noves tecnologies al sector públic hauria de servir per reduir la clivella tecnològica que viu la nostra societat, amb cursos per a determinats col·lectius als equipaments de proximitat o amb xarxes Wi-fi assequibles per a tothom. Cal facilitar les coses als ciutadans. El que no pot ser és que compri el cafè, faci transfarències bancàries o compri entrades pel concert dels Police per internet i, en canvi, estigui obligat a vistar el meu Ajuntament per empadronar-me. Les coses canvien i avancen molt ràpid i cal tenir-ho molt en compte, l'empresa privada ja ho ha entès!

The Killers · Mr. brightside

Més reflexions i valoracions....

Fèia dies que no penjava cap "post"! La feina, el desànim futbolístic generat pel Barça i, sincerament, un cap de setmana replert d'esports (Montmeló, Montreal, París...) són els motius d'aquest mini parèntesi. En tot cas, i seguint la línia del "post" anterior, tot seguit publico les reflexions d'en Salvador Cardús respecte l'abstenció registrada el 27-M. L'entrevista s'emmarca dins un breu especial sobre les municipals 07' que hem difòs a través del web corporatiu de Neòpolis.

1.- Tal i com avançava la introducció, l’elevat percentatge d’abstenció registrat durant les eleccions municipals catalanes es pot deure a varis motius relacionats amb les regles del joc, les estratègies polítiques, el context sociopolític o les actituds de governants i governats. Segons el seu punt de vista, quins creu que són els motius principals de l’abstenció política?

Crec que cal tenir en compte qüestions derivades del cicle polític –actualment, depressiu-, de la manca de discurs i propostes “fortes” i, certament, de les regles de joc que perverteixen l’expressió de la voluntat majoritària dels electors. Sempre, sense perdre de vista que cada vegada hi ha més mobilitat territorial que explica una proporció creixent de desvinculació amb les institucions locals, especialment a les “ciutats dormitori” del voltant de les capitals. I també cal comptar amb una abstenció tècnica –errors, absents, malalts...-. L’abstenció, tot i ser important, no crec que sigui greu.

2.- Quins elements creu que expliquen que a Catalunya la participació electoral hagi estat la més reduïda de tot l’estat?

El fet obvi que som un altre país, amb una altra lògica política. Aquí no es juga al bipartidisme, que sol polaritzar tota confrontació electoral, sinó que som als antípodes: els pactes cantats abans de votar que desmobilitzen tota possibilitat de canvi.


3.- La política local és la més propera a la ciutadania. De fet, el Punt publicava una noticia on sembla demostrar-se la rellevància de la proximitat entre política i societat; “La participació en municipis gironins de menys de 1.000 habitants s'ha situat en aquestes eleccions entre un 70 i un 90 per cent, molt per sobre de la mitjana de la demarcació i de la de tot Catalunya” (El Punt, 28/05/2007). Com s’explica, doncs, la davallada generalitzada de la participació? Creu que els municipis amb certa densitat de població no són capaços d’aprofitar la proximitat local?


No és la política local la que es propera al ciutadà, sinó el candidat. La política local pot ser tan llunyana com les altres, i si algú es preocupés de comprovar quines polítiques atribueix el ciutadà a cada nivell d’administració, alguns alcaldes tindrien un cobriment de cor. La gent no sabem de qui depèn la construcció de l’escola, perquè en realitat depèn de tothom, i també, en definitiva, del retorn d’impostos pagats a l’Estat. Als poblets, tothom es coneix, i això funciona com a mecanisme de coacció a favor de la participació. Res més.


4.- Vivim en una societat sobreinformada. En aquest sentit, què en pensa del model actual de comunicació política dels governs locals?


Més que informació, si parlem de política, el què circula és propaganda. Això sí, quan és la del govern de torn, a més, pagada amb els impostos de tothom. I, més enllà de la propaganda, hi sol haver soroll. D’informació, ben poca. Curiosament, no es tracten els afers de fons, que solen ser els que afecten els poders fàctics, i sobre els quals hi ha complicitat a l’hora de guardar silenci. Per posar un cas de Barcelona: contrasteu el soroll “informatiu” per la cessió del castell de Montjuïc amb el silenci que no s’ha trencat fins passades les eleccions sobre el retard de tres anys més en les obres del TGV. Amb això n’hi ha prou per explicar la consciència d’engany que té l’elector: no ens informen, ens estafen. En definitiva, la “política de comunicació” dels governs, també dels locals, ho té tot menys el fet de ser informació. En realitat, es comporten com a controladors de la informació, com si fossin en una multinacional que vetlla per la seva imatge, pressionant –o intoxicant- els mitjans de comunicació. I explica, en darrer terme, l’escassa radicalitat democràtica dels nostres dirigents.