TRANSVERSALITAT I GESTIÓ LOCAL

En una societat com l’actual les administracions públiques, sobretot de caràcter local, han d’assumir la necessitat de donar resposta a demandes i necessitats socials cada cop més complexes i sectorialitzades. En altres paraules; han de gestionar els efectes locals de l’era global. Les agendes locals s’han fet més complexes i és evident que cal adaptar els models de gestió a les noves realitats dels municipis. Als nostres pobles i a les nostres ciutats els valors i les pautes culturals s’han modificat, la sostenibilitat ambiental ha pres una rellevància cabdal, les polítiques de serveis personals són més complexes i específiques i la gestió del territori ha de tenir en compte elements que abans no es consideraven prioritaris, amb l’augment de tasques i complexitat en la gestió que això suposa.

Tot aquest seguit de canvis, ràpids i constants, han modificat les realitats locals i és evident que el model clàssic d’organització dels ajuntaments ja no és suficient per fer front als reptes que ens planteja el present i, sobretot, el futur de la nostra societat.

És en aquest context d’evolució on pren una rellevància clau el concepte transversalitat. Les administracions locals han de tenir molt clara la necessitat de basar la seva gestió en la transversalitat. Les noves necessitats i demandes socials són complexes i no afecten exclusivament a una sola àrea, departament o regidoria, sinó al conjunt de l’organització. Planificar la mobilitat, la promoció de la igualtat de gènere, les polítiques juvenils, l’atenció a la gent gran o la diversitat cultural no pot ser feina d’una sola àrea municipal. Si es volen implementar polítiques de qualitat calen actuacions integrals, que aprofitin sinèrgies i recursos.

És clar que treballar transversalment des de les administracions locals genera dificultats: pot semblar que manca temps, que es complica el ja complex treball que es desenvolupa autònomament des de cada àrea, que es depèn massa dels sobreesforç i voluntat dels tècnics, etc. I és precisament per això que els ajuntaments han de promoure reflexions internes per definir com treballar en equip entre àrees de forma realista i adaptada les característiques de cada municipi. Com qualsevol procés de millora som davant un repte que si no s’ha afrontat a hores d’ara, en breu s’haurà d’afrontar. I el primer pas per fer-ho rau en entendre la transversalitat com un nou concepte de gestió i com un instrument organitzatiu, que permet adaptar-se a les exigències d’una realitat que també és complexa.

En aquest sentit és interessant destacar els resultats obtinguts per algunes organitzacions locals que han iniciat aquest tipus de reflexions. En tots els casos es conclou que per tendir a models de gestió basats en la transversalitat cal assegurar uns requisits mínims. Primer de tot, calen compromisos polítics que apostin pel treball transversal com una necessitat estratègica, i això vol dir promoure el treball en equip i tenir una concepció integral de la ciutadania. També és imprescindible basar la gestió en la transparència i en la promoció i articulació de xarxes de participació, que impliquin als agents socials de la comunitat, que garanteixi el seu dret a estar informats, prendre part i ser consultats sobre aspectes rellevants de la política local.

Si som capaços de construir, a poc a poc i amb bona lletra, nous models de desenvolupament iniciarem un camí on les administracions locals deixarien de ser prestadores de serveis i esdevindrien motors articuladors de projectes col·lectius de ciutat. Quan abans comencem a treballar-hi, abans hi arribarem.

REPTES DE FINANÇAMENT AL MÓN LOCAL

Article d'opinió publicat a El Punt del dilluns 5 de maig de 2008.

El finançament del món local és, sense cap mena de dubte, una preocupació per a tots els ajuntaments. L’existència de dificultats financeres reals determina la configuració dels pressupostos municipals i, en conseqüència, les polítiques que acaben implementant els nostres ajuntaments. Aquest fet no és cap novetat. Parlar del finançament dels ajuntaments ens condueix de forma ineludible a un debat històric i de fons respecte el poc marge de maniobra de les corporacions locals per obtenir ingressos propis a través d’impostos i taxes municipals, i sobre la tipologia i el volum de transferències que es reben de la UE, de l’Estat, de la Generalitat de Catalunya o de la Diputació de Girona. Aquestes administracions i les associacions de municipis són els únics actors amb capacitat per avançar en aquest sentit, consolidant actuacions ja engegades i implementant-ne de noves.

En tot cas, al marge de les decisions i el treball d’institucions i polítics en aquest sentit, crec que és d’interès per a tots elevar aquest debat a un estadi superior que incideixi en la importància d’aquesta situació. I més en un context com l’actual, on la inevitable desacceleració econòmica dibuixa un panorama poc esperançador que cal afrontar amb un mínim de garanties.

El model de gestió dels nostres ajuntaments és inversament proporcional al model anglosaxó, caracteritzat per uns ajuntaments amb poca autonomia a l’hora de prendre decisions i dissenyar polítiques però, en canvi, amb un nivell de suficiència financera considerable. Per tant, tot i la autonomia i llibertat de dissenyar i implementar polítiques dels nostres ajuntaments, la necessitat de comptar amb una major suficiència financera esdevé una condició fonamental que dotaria als governs locals de les eines necessàries per a una gestió més eficaç.

Des dels governs locals es dissenyen i implementen polítiques públiques de proximitat, tangibles, amb efectes directes a la quotidianitat i qualitat de vida de ciutadans i ciutadanes. Els municipis viuen de forma directa les repercussions de l’era global i han d’assumir gestions més complexes i de noves realitats en àmbits tant rellevants com l’urbano-territorial, el de la promoció econòmica o els serveis a les persones. La realitat que gestionen els nostres ajuntaments es cada com més complexa i sectorialitzada i, per tant, és evident que calen més recursos per gestionar-la eficientment.

Sembla clara, doncs, la necessitat de promoure debats i reflexions que comptin amb la participació dels gestors locals i que permetin diagnosticar i proposar millores entorn una situació certament contradictòria, on la gestió d’unes realitats locals cada cop més específiques i sectorialitzades no disposa dels recursos adients. Probablement una estructura impositiva local més descentralitzada, amb impostos més adaptats i fàcils de recaptar, més flexible i de més qualitat permetria millorar en aquesta línia.

En el fons es tracta d’assegurar l’eficiència de les polítiques de proximitat, les que contribueixen al desenvolupament dels nostres pobles i ciutats i al benestar dels seus veïns i veïnes. Es tracta de l’habitatge de protecció oficial, del manteniment de parcs i jardins, de la promoció del civisme, del centre cívic, de la promoció de la democràcia participativa, dels plans d’igualtat, de la biblioteca, del servei d’atenció a domicili, del suport a les entitats, ....i d’un llarguíssim etcètera. Parlem-ne!

NEOBARÒMETRE

El proper diumenge 9 de març es celebren eleccions generals. Tots som lliures d’anar a votar o no anar-hi. Jo crec que s’hi ha d’anar; en primer lloc perquè les opcions són moltes i també es pot votar en blanc si cap opció ens satisfà, en segon lloc perquè moltes persones van lluitar per aconseguir un dret tan elemental com el dret a vot i finalment, perquè no fer-ho és sinònim d'invisibilitat electoral (és un error pensar que no votar vol dir expressar desacord, ja que el No vot pot ser degut a moltes raons: passotisme, desconeixement, queixa, manca de recursos....)

En tot cas, el que està clar és que si es vota, a més informació, més arguments per decidir. Diumenge, al col·legi electoral, tindrem sobre la taula un seguit de llistes amb noms propis de candidats gironins que es presenten per la circumscripció de Girona. No hem d'oblidar quelcom tant elemental com que el nom d’en Zapatero, en Rajoy o en Llamazares només encapçala les llistes de Madrid, o que el d'en Ridao, en Duran, la Chacón o l'Herrera les de Barcelona

Des de Neòpolis ens va semblar interessant conèixer a fons com són els caps de llista de les candidatures que es presenten a Girona, ja que són qui haurà de representar els interessos del nostre territori al Congrés de Diputats; per això vam enquestar directament als caps de llista de les 5 principals formacions que es presenten a la demarcació (aquelles que van obtenir més d'un 3% dels vots de la circumscripció, llindar mínim per tenir dret al repartiment d'escons). L’estudi l’hem batejat com a NEOBARÒMETRE. Preguntem als candidats coses tan concretes com el sou, els metres del seu habitatge, el nivell d’ús del català, la seva professió o els llibres que llegeixen... (en total, 40 preguntes)

Us animo a consultar els resultats de la recerca visitant el web de Neòpolis

També trobareu els resultats resumits si llegiu la notícia que va publicar el Diari de Girona aquest dissabte dia 1 de març. Desitjo que la informació sigui del vostre interès.

Efectes audiovisuals

Fa uns dies, fent zapping, vaig veure com una cadena estatal anunciava els continguts d'un d'aquests programes del cor que s'emeten els vespres dels caps de setmana. Sempre m'ha mig deprimit veure com es destinen diners i temps per "debatre" sobre la vida íntima de famosos, que aquests cobrin per fer-ho i que els tertulians pensin (o diguin) que fan de periodistes. De fet, l'anunci és un resum boníssim dels elements claus d'aquest tipus de programa; exaltació de l'enfrontament personal, xafarderia, irracionalitat,... La qüestió és que els curtíssims 15 o 20 segons de durada de l'anunci i el rerefons musical de to apocalíptic són suficients per enviar el missatge: els que escullin l'opció de veure el programa podran gaudir d'un bon espectacle de retrets que treuran a la llum allò que encara no sap ningú sobre la vida personal del famós o famosa de torn.

No estic gens en contra de consumir entreteniment a través de la televisió, jo ho faig. Però l'entreteniment no vol dir manca de contingut. Fa una estona TV3 ha emès el programa d'en Capdevila, Qui els va parir. Pot agradar molt, poc o gens, però està clar que compta de contingut ja que el programa gira entorn la tasca d'educar un fill. I com aquest programa, molts d'altres. Però també n'hi ha molts, massa, que van mancats de contingut. I tenen audiència, la gent se'ls mira. Les característiques i el motiu d'aquesta audiència donaríen per hores de conversa. En tot cas el que m'agradaria destacar és la manca de perspectivasocial de molts programes de l'oferta televisiva actual.

Crec que és evident que caldria tenir més en compte aquest fet. Està clar que tothom és lliure d'escollir si mira més o menys la televisió i quins canals mira quan la mira. Al marge d'això, la realitat és que vivim en l'època de la imatge, i el consum de televisió és massiu, i la manca de contingut del que abans parlava és present a molts canals d'audiències massives. Per tant, al marge del nou ventall de possibilitats que existeix actualment (fruit de l'aparició d'internet, telefonia mòbil, etc...), que cal tenir en compte, la televisió segueix essent un element importantíssim en la transmissió de valors i d'opinions.

Penso que seria socialment responsable posar més atenció en aquest fet. Segurament, no només els poders públics, sinó que també la societat civil. Tampoc crec que influir en aquest sentit sigui sinònim ni de censura ni d'adoctrinament, sinó de sentit comú. Seria quelcom tant evident (que no senzill) com evitar la mala gestió d'un mitjà que, com dèia abans, contribueix a la transmissió de valors socials. Arthur Miller ho explica molt millor que jo, i més ràpid, quan diu: No sé pas com podria demostrar-ho, però jo crec que quan es viu envoltat d'aquesta massa agitada de representacions teatrals volgudament falsejades resulta cada vegada més difícil, per a moltíssima gent, identificar la realitat.

Sobre el dret a vot dels immigrants

El reconeixement del dret a vot dels immigrants és sinònim de normalitat i maduresa democràtica ja que suposa atorgar un dels drets fonamentals de la democràcia (el dret a escollir els representants polítics) a un col·lectiu que participa en el desenvolupament social, econòmic i cultural de la nostra societat i al que se li exigeixen tots els dures, sense excepció.

El fet que actualment encara no s’hagi atorgat aquest dret al col·lectiu immigrant posa de manifest l’existència de reticències en aquest sentit. És clar que som davant una decisió que suposaria, com és normal, canvis en l’escenari polític, tant a nivell d’oferta de partits com de comportament electoral. Però només així, adaptant-nos a les noves realitats i necessitats socials derivades dels efectes de la globalització, serem capaços d’assegurar un desenvolupament just, igualitari i cohesionat de la nostra societat (amb els beneficis que aquest tipus de desenvolupament suposa per a la qualitat de vida de TOTS els ciutadans, al marge de procedències).

Sembla, doncs, que tot i la incoherència que suposa no reconèixer el dret a vot dels immigrants som davant una situació no resolta que els responsables polítics prefereixen no abordar de forma decidida. En aquest sentit cal una aposta política clara per garantir un dret fonamental a una part de la ciutadania i, alhora, assumir la necessitat d’engegar un procés de sensibilització social que aclareixi els beneficis integradors que suposaria prendre una decisió com aquesta.

I si profesionalitzéssim la política local?

En articles anteriors he exposat reflexions respecte l'abstenció dels ciutadans en els comicis electorals. De ben segur que les propostes que fèia el Comité d'Experts sobre les característiques d'una improbable reforma de la Llei Elctoral ajudarien a reduir-la. Quan es parla d'abstenció sempre acostuma a sorgir la desconfiança vers els polítics de molts ciutadans. És en aquest sentit que considero imprescindible la necessitat de generar un debat respecte la necessitat de professionalitzar la política i, especialment, la política local. Quina empresa delega la responsabilitat de gestionar milers d'€uros a una persona sense bagatge i formació en el seu àmbit. Potser és una opinió massa personal, però crec que la gestió de la cosa pública no és quelcom banal i que, per tant, no seria gens extrany exigir certs nivells de professionalitat als polítics. D'aquesta manera els partits haurien de promoure processos de selecció per omplir les llistes i moltes persones formades i preparades considerarien la possibilitat de dedicar-se a la política, a diferència de l'actulaitat. Els polítics haurien de cobrar més del que cobren actualment, ara bé, haurien d'estar capacitats i retre comptes.

MUSE, inici d'un espectacle

La qualitat del video és mínima però no em podia estar de penjar un fragment (casolà) d'un dels directes més explosius que mai he viscut: els Muse al FIB 2007, tot un privilegi! Visca la bona música en directe!