dijous, de juny 14, 2007

Més reflexions i valoracions....



Fèia dies que no penjava cap "post"! La feina, el desànim futbolístic generat pel Barça i, sincerament, un cap de setmana replert d'esports (Montmeló, Montreal, París...) són els motius d'aquest mini parèntesi. En tot cas, i seguint la línia del "post" anterior, tot seguit publico les reflexions d'en Salvador Cardús respecte l'abstenció registrada el 27-M. L'entrevista s'emmarca dins un breu especial sobre les municipals 07' que hem difòs a través del web corporatiu de Neòpolis.

1.- Tal i com avançava la introducció, l’elevat percentatge d’abstenció registrat durant les eleccions municipals catalanes es pot deure a varis motius relacionats amb les regles del joc, les estratègies polítiques, el context sociopolític o les actituds de governants i governats. Segons el seu punt de vista, quins creu que són els motius principals de l’abstenció política?

Crec que cal tenir en compte qüestions derivades del cicle polític –actualment, depressiu-, de la manca de discurs i propostes “fortes” i, certament, de les regles de joc que perverteixen l’expressió de la voluntat majoritària dels electors. Sempre, sense perdre de vista que cada vegada hi ha més mobilitat territorial que explica una proporció creixent de desvinculació amb les institucions locals, especialment a les “ciutats dormitori” del voltant de les capitals. I també cal comptar amb una abstenció tècnica –errors, absents, malalts...-. L’abstenció, tot i ser important, no crec que sigui greu.

2.- Quins elements creu que expliquen que a Catalunya la participació electoral hagi estat la més reduïda de tot l’estat?

El fet obvi que som un altre país, amb una altra lògica política. Aquí no es juga al bipartidisme, que sol polaritzar tota confrontació electoral, sinó que som als antípodes: els pactes cantats abans de votar que desmobilitzen tota possibilitat de canvi.


3.- La política local és la més propera a la ciutadania. De fet, el Punt publicava una noticia on sembla demostrar-se la rellevància de la proximitat entre política i societat; “La participació en municipis gironins de menys de 1.000 habitants s'ha situat en aquestes eleccions entre un 70 i un 90 per cent, molt per sobre de la mitjana de la demarcació i de la de tot Catalunya” (El Punt, 28/05/2007). Com s’explica, doncs, la davallada generalitzada de la participació? Creu que els municipis amb certa densitat de població no són capaços d’aprofitar la proximitat local?


No és la política local la que es propera al ciutadà, sinó el candidat. La política local pot ser tan llunyana com les altres, i si algú es preocupés de comprovar quines polítiques atribueix el ciutadà a cada nivell d’administració, alguns alcaldes tindrien un cobriment de cor. La gent no sabem de qui depèn la construcció de l’escola, perquè en realitat depèn de tothom, i també, en definitiva, del retorn d’impostos pagats a l’Estat. Als poblets, tothom es coneix, i això funciona com a mecanisme de coacció a favor de la participació. Res més.


4.- Vivim en una societat sobreinformada. En aquest sentit, què en pensa del model actual de comunicació política dels governs locals?


Més que informació, si parlem de política, el què circula és propaganda. Això sí, quan és la del govern de torn, a més, pagada amb els impostos de tothom. I, més enllà de la propaganda, hi sol haver soroll. D’informació, ben poca. Curiosament, no es tracten els afers de fons, que solen ser els que afecten els poders fàctics, i sobre els quals hi ha complicitat a l’hora de guardar silenci. Per posar un cas de Barcelona: contrasteu el soroll “informatiu” per la cessió del castell de Montjuïc amb el silenci que no s’ha trencat fins passades les eleccions sobre el retard de tres anys més en les obres del TGV. Amb això n’hi ha prou per explicar la consciència d’engany que té l’elector: no ens informen, ens estafen. En definitiva, la “política de comunicació” dels governs, també dels locals, ho té tot menys el fet de ser informació. En realitat, es comporten com a controladors de la informació, com si fossin en una multinacional que vetlla per la seva imatge, pressionant –o intoxicant- els mitjans de comunicació. I explica, en darrer terme, l’escassa radicalitat democràtica dels nostres dirigents.